Època Colonitzadora

Lisboa no és només ambient i sensacions. També és una ciutat monumental, amb una arquitectura imponent en honor als seus personatges antics i èpoques glorioses. La Lisboa dels segles XV – XVII va ser un dels centres del món. Des d’aquest riu Tajo, que es pot observar des de gairebé totes les parts de les ciutats, partien els vaixells cap a Amèrica, a la recerca del que ells anomenaven una nova vida. Com a resultat d’aquesta època colonialista i imperialista, la zona de Belém va quedar plena de monuments que són símbol actual de la ciutat.

L’arribada a aquesta zona és una entrada a la història del país i del planeta. Ens podem imaginar com els antics coloniadors es trobaven en aquesta zona allunyada del centre i estaven nerviosos perquè marxaven lluny de casa.

A Belém tot és diferent que a la resta de Lisboa. La zona en què Vasco da Gama va salpar cap a les Índies el 1497, és una altre Lisboa dintre de la mateixa ciutat. Turistes i més turistes es desplacen a la vora del riu per visitar els monuments més imponents: Padrao dos Descubrimientos, Monasterio dos Jeronimos, i la Torre de Belem, aquests dos últims declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. L’arquitectura dels tres monuments és destacable, però entre ells sobresurt el Monasterio dos Jeronimos, de gran llargària i amb un gran claustre.

Per Belém es pot passejar i observar la majestuositat dels monuments, la bellesa i la grandària del Tajo, les places i parcs que abunden en aquesta zona, els museus... Entre tot això, però, tenen un lloc preeminent els pastissets de Belén. Tot i la cua que hi ha a totes hores, és aturada obligatòria anar a esmorzar o berenar pastéis de Belem a la pastisseria més famosa que hi ha prop del monasteri, Pastelería de Belem. Pastisseria on et pots perdre de moltes maneres: entre les seves parets enrajolades de blau, els seus interminables passadissos que porten a patis i patis o observant com les cuineres fan els pastissos. Per un preu més que econòmic, es pot prendre un bon cafè i una varietat de pastes típiques que segur que t’acabaràs emportant.

Des de la Torre de Belem i el Padrao dos Descubrimientos es pot observar una preciosa vista de tota la ciutat: el Tajo a un extrem i Lisboa a l’altra. Una pujada de més de cinquanta metres que permet sentir el vent que sempre bufa al voltant d’un riu. Unes vistes on es poden delimitar els diferents barris, o ciutats petites, que hi ha dintre de la mateixa ciutat. Aquí d’alt, podem descobrir els descobridors, veient la llargària d’aquest riu que els va portar cap a l’Atlàntic.


Conqueridors del món

L’altra forma que han tingut els lisboetes de conquerir el món ha estat amb la EXPO que es va celebrar el 1998. Aquesta celebració va ser “l’excusa” perfecte per a la seva renovació. El Parque das Nações és símptoma de modernitat. La blancor dels seus edificis ressalta damunt la foscor i la brutor que se’ns ha quedat a la retina d’Alfama. Edificis més o menys psicodèlics, semblants a la Ciutat de les Arts de València, van ser creats de la mà de Santiago Calatrava. La EXPO va atorgar a Lisboa fama, reconeixement mundial i va portar una sèrie d’infraestructures que destaquen des de lluny: la Torre Vasco da Gama s’aixeca com la torre més alta de la capital portuguesa, l’oceanogràfic i l’estació de tren d’Orient són algunes de les peces més futurístiques que es van fer.

En aquest mateix lloc i en un punt en què el riu té una gran amplada, el pont Vasco da Gama uneix dues voreres que fins el moment només estaven unides pel pont 25 d’Abril. Aquest és el pont més llarg d’Europa que es perd a l’horitzó, sobretot en dies com el d’avui en què el cel lisboeta segueix enteranyinat. Aquestes infraestructures fan preguntar-te fins on pot arribar l’ésser humà.

Aquesta zona s’ha convertit en el símbol de l’evolució de la ciutat. Amb el centre comercial més gran, han estat milers les persones que han traspassat el seu dia a dia a aquest espai. Les oficines i els bars nous se situen aquí, futur d’una ciutat que no ha d’oblidar d’on ve. La gent aquí és diferent que al barri baix o alt. Aquí és l’autèntica vida de ciutat, la que t’estressa només veure-la des de fora, la que va al seu aire, sense observar, sense mirar..., en definitiva, sense viure.