Adéu Lisboa, o hauria de dir fins una altra

Des que vaig llegir Kapuscinski i el seu llibre Viajes con Heródoto sempre que s’acaba un viatge no puc evitar repetir-me aquest fragment de la seva novel·la que tan em va marcar:

Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestre cuerpo sin moverse de sitio .A fin de cuentas, lo que podríamos llamar "contagio de viaje" existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.

Kapuscinski, Viajes con Heródoto

I crec que gràcies a Kapuscinski vaig aprendre a posar nom a això que em passava cada cop que tornava de viatge. Perquè estic cansada d’estimar les ciutats on només he estat pocs dies. Vull viatjar i que cada viatge no se’m clavi al cor. Perquè Lisboa, com totes les ciutats on he estat, m’ha marcat de per vida i no m’ha tornat deixar ser mi mateixa. Lisboa té alguna cosa que m’han sorprès, que m’han despertat sentiments. El que necessita Lisboa és una empemta per tornar a la gloriositat dels seus temps passats i tornar a ser considerada una ciutat a l’alçada de la resta de ciutats europees. La seva interculturalitat m’ha fet veure que tots som i anem al mateix lloc. La seva pobresa i antiguitat m’ha demostrat que el futur no té perquè ser sempre millor i imposar-se, perquè pot conviure, allò nou i allò vell. La seva majestuositat i el seu passat s’han acoplat tant bé al present que Lisboa pot agradar a tothom. I si no que li diguin a el grup el Consorcio, que ho va expressar d'una gran manera a la seva canço, Lisboa Antigua:

Lisboa antigua reposa

llena de encanto y belleza

¡Que fuiste hermosa al sonreír

y al vestir tan airosa!

El velo de la nostalgia

[cubre] tu rostro

de linda princesa.

No volverás

Lisboa antigua y señorial

a ser morada feudal

a tu esplendor real.

Las fiestas y los lúcidos saraos

y serenatas al amanecer

ya nunca volverán

Ara ja, només em queda donar les gràcies i dir-me a mi mateixa que segur que algun dia tornaré. Però la pròxima vegada serà per perdre’m més encara entre els seus carrers, enamorar-me de diferents llocs i ensumar noves sensacions. Tornaré però per fotografiar cada nou racó, descobrir aquelles persones que em facin un poc més humana, sentir-me d’allà i poder dir que soc del món. Perquè és en aquest moment on torna Kapuscinski a la meva ment. Ell sempre té paraules per expressar-se:

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. ¿Curiosidad? ¿Anhelo irrefrenable de aventura? ¿Necesitad de ir de asombro en asombro? La persona que deja de asombrarse está vacía por dentro; tiene el corazón quemado.

Perquè em fa mal fer la maleta i partir d’aquí, de Lisboa. Però sé que em farà encara més mal obrir-la quan arribi a casa. Però el que més m’agrada i m'estranya més encara és que mai me’n fa quan he de començar un altre viatge.