Adéu Lisboa, o hauria de dir fins una altra

Des que vaig llegir Kapuscinski i el seu llibre Viajes con Heródoto sempre que s’acaba un viatge no puc evitar repetir-me aquest fragment de la seva novel·la que tan em va marcar:

Al fin y al cabo, el viaje no empieza cuando nos ponemos en ruta ni acaba cuando alcanzamos el destino. En realidad empieza mucho antes y prácticamente no se acaba nunca porque la cinta de la memoria no deja de girar en nuestro interior por más tiempo que lleve nuestre cuerpo sin moverse de sitio .A fin de cuentas, lo que podríamos llamar "contagio de viaje" existe, y es, en el fondo, una enfermedad incurable.

Kapuscinski, Viajes con Heródoto

I crec que gràcies a Kapuscinski vaig aprendre a posar nom a això que em passava cada cop que tornava de viatge. Perquè estic cansada d’estimar les ciutats on només he estat pocs dies. Vull viatjar i que cada viatge no se’m clavi al cor. Perquè Lisboa, com totes les ciutats on he estat, m’ha marcat de per vida i no m’ha tornat deixar ser mi mateixa. Lisboa té alguna cosa que m’han sorprès, que m’han despertat sentiments. El que necessita Lisboa és una empemta per tornar a la gloriositat dels seus temps passats i tornar a ser considerada una ciutat a l’alçada de la resta de ciutats europees. La seva interculturalitat m’ha fet veure que tots som i anem al mateix lloc. La seva pobresa i antiguitat m’ha demostrat que el futur no té perquè ser sempre millor i imposar-se, perquè pot conviure, allò nou i allò vell. La seva majestuositat i el seu passat s’han acoplat tant bé al present que Lisboa pot agradar a tothom. I si no que li diguin a el grup el Consorcio, que ho va expressar d'una gran manera a la seva canço, Lisboa Antigua:

Lisboa antigua reposa

llena de encanto y belleza

¡Que fuiste hermosa al sonreír

y al vestir tan airosa!

El velo de la nostalgia

[cubre] tu rostro

de linda princesa.

No volverás

Lisboa antigua y señorial

a ser morada feudal

a tu esplendor real.

Las fiestas y los lúcidos saraos

y serenatas al amanecer

ya nunca volverán

Ara ja, només em queda donar les gràcies i dir-me a mi mateixa que segur que algun dia tornaré. Però la pròxima vegada serà per perdre’m més encara entre els seus carrers, enamorar-me de diferents llocs i ensumar noves sensacions. Tornaré però per fotografiar cada nou racó, descobrir aquelles persones que em facin un poc més humana, sentir-me d’allà i poder dir que soc del món. Perquè és en aquest moment on torna Kapuscinski a la meva ment. Ell sempre té paraules per expressar-se:

A decir verdad, no sabemos lo que incita al hombre a recorrer el mundo. ¿Curiosidad? ¿Anhelo irrefrenable de aventura? ¿Necesitad de ir de asombro en asombro? La persona que deja de asombrarse está vacía por dentro; tiene el corazón quemado.

Perquè em fa mal fer la maleta i partir d’aquí, de Lisboa. Però sé que em farà encara més mal obrir-la quan arribi a casa. Però el que més m’agrada i m'estranya més encara és que mai me’n fa quan he de començar un altre viatge.

Una mica més enllà de Lisboa

Més enllà del Tajo hi ha vida, encara que ja no sigui a la ciutat de Lisboa. Des de qualsevol part que dóna al riu, es pot veure com una figura observa Lisboa. Una estàtua impassible al pas del temps, protegeix la ciutat. És el Crist – Rei situat a dalt d’un turó d’Almada, el poble d’enfront. Per arribar a aquesta colossal estàtua de cent metres d’alçada que obre els braços a qualsevol que s’hi acosti, s’ha d’atravessar primer el riu. I no hi ha millor manera, per un illenc, que fer-ho a través de vaixells – busos que surten des de l’estació Cais do Sodre. Un camí d’aproximadament quinze minuts però que dóna temps per assaborir i redescobrir la grandària del Tajo. Sempre ho he dit que l'aigua tan dels rius com dels mars pels illencs és necessària per viure, perquè, almenys jo, no podria viure tota la vida lluny del mar.

A ningú se li escapa que aquest Crist – Rei és la còpia del Crist Redemptor que hi ha a Rio de Janeiro. Conta la història que el cardenal de Lisboa quan va viatjar a Brasil va quedar tan enlluernat per la bellesa del crist, que va decidir que Portugal havia de tenir-ne un. Avui en dia, a més, el crist representa la pau que va evitar al país entrar a la II Guerra Mundial.

Des dels cent metres d’alçada, la vista és d’aquestes que entretallen la respiració. Sempre m’han agradat les altures. Tot i que em donen respecte, m’agrada poder veure les coses amb perspectiva. Des d’aquí d’alt, es poden veure coses que no apreciem des d’abaix. Tot i que els cotxes i les persones són més insignificants, aquí el paisatge agafa una força impressionant. A davant, tenim Lisboa sencera als peus. Unint la ciutat amb Almada el famós pont 25 d’Abril, símbol de la ciutat i que em recorda al pont metàl·lic de Barcelona. A l’esquerra, el riu continua el seu curs cap a l’Atlàntic, mar que, en un dia assolellat, és pot veure des de les altures.

Tornem a la Lisboa original, la que captiva i enamora. Tornem al barri de Chiado però aquest cop per passar-nos-hi una estona més amb el nostre amic i artista Fernando. Tot i ser una estàtua immòbil i inalterable pel pas del temps, Fernando Pessoa està allà, mirant a qui vulgui ser mirat, observant el caminar dels lisboetes i dels turistes. Pessoa, emblema dels lisboetes i, m’atreviria a dir, de portuguesos, conversa silenciosament amb tot aquell que es vol asseure al seu costat per compartir una bona estona.

Fado i bacallà desperten els sentits

Lluny de la zona moderna, al Barrio Alto els carrers ens porten un olor de mar i ens transporten a èpoques antigues on els pescadors eren els amos dels carrers. És en aquesta zona on el fado té els seus bars amagats dels turistes que es queden en allò superficial. Aquí, el fado és més que música. És l’ànima dels lisboetes, que cantant ens mostren el seu caràcter sentimental, més aviat mediterrani i no atlàntic que és el que els pertocaria. El fado, trist per definició, deixa de ser-ho quan t’arriba al cor, amb aquella veu nostàlgica que canta només acompanyada d’una guitarra portuguesa. Una veu que et posa els pèls de punta i et recorda les desgràcies humanes. Perquè les cançons de fado tenen lletres espectaculars, sinó que li diguin a Amalia Rodrigues o a Dulce Pontes. El fado és melancolia, nostàlgia o les petites històries del dia a dia de la gent dels barris més humils, però també és frustració i fatalisme cap a la vida. Per entendre una mica millor què és el fado, no hi ha ningú millor per explicar-ho que la inqüestionable Amalia Rodrigues, la referent en aquest món:

“Amor, celos,

ceniza y fuego,

dolor y pecado.

Todo esto existe;

todo esto es triste;

todo esto es fado”.

Amalia Rodrigues “Tudo isto é fado”

Entre bars i cases de fado, trobem la cerveseria més antiga de Portugal, la Cervejaria Trindade, ja al barri de Chiado. Ambientada en un monestir, amb parets plenes de mosaics i rajoles amb infinitat d’escenes, els cambrers també van vestits de monges i la cervesa és feta per ells mateixos. Aquí trobem els millors bacallans de la ciutat, amb una àmplia gamma de varietats. Per alguna cosa diuen que Lisboa és la ciutat que té 365 receptes, una per cada dia de l’any, per cuinar-lo. Crec que venir a aquesta cerveseria és una de les millors experiències perquè, encara que no hi ha fado, el menjar i la cervesa és exquisit. El cambrer de la barra ens serveix unes cerveses mentre fem coa i ens pregunta, un altre cop, de quin equip som. Li diem que del Barça i se li ilumina la cara, perquè ell odia Cristiano Ronaldo. Això sí, si no es vol haver d’esperar molt, s’ha de venir a sopar amb l’horari europeu, o sigui, sobre les 19 hores.

Època Colonitzadora

Lisboa no és només ambient i sensacions. També és una ciutat monumental, amb una arquitectura imponent en honor als seus personatges antics i èpoques glorioses. La Lisboa dels segles XV – XVII va ser un dels centres del món. Des d’aquest riu Tajo, que es pot observar des de gairebé totes les parts de les ciutats, partien els vaixells cap a Amèrica, a la recerca del que ells anomenaven una nova vida. Com a resultat d’aquesta època colonialista i imperialista, la zona de Belém va quedar plena de monuments que són símbol actual de la ciutat.

L’arribada a aquesta zona és una entrada a la història del país i del planeta. Ens podem imaginar com els antics coloniadors es trobaven en aquesta zona allunyada del centre i estaven nerviosos perquè marxaven lluny de casa.

A Belém tot és diferent que a la resta de Lisboa. La zona en què Vasco da Gama va salpar cap a les Índies el 1497, és una altre Lisboa dintre de la mateixa ciutat. Turistes i més turistes es desplacen a la vora del riu per visitar els monuments més imponents: Padrao dos Descubrimientos, Monasterio dos Jeronimos, i la Torre de Belem, aquests dos últims declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. L’arquitectura dels tres monuments és destacable, però entre ells sobresurt el Monasterio dos Jeronimos, de gran llargària i amb un gran claustre.

Per Belém es pot passejar i observar la majestuositat dels monuments, la bellesa i la grandària del Tajo, les places i parcs que abunden en aquesta zona, els museus... Entre tot això, però, tenen un lloc preeminent els pastissets de Belén. Tot i la cua que hi ha a totes hores, és aturada obligatòria anar a esmorzar o berenar pastéis de Belem a la pastisseria més famosa que hi ha prop del monasteri, Pastelería de Belem. Pastisseria on et pots perdre de moltes maneres: entre les seves parets enrajolades de blau, els seus interminables passadissos que porten a patis i patis o observant com les cuineres fan els pastissos. Per un preu més que econòmic, es pot prendre un bon cafè i una varietat de pastes típiques que segur que t’acabaràs emportant.

Des de la Torre de Belem i el Padrao dos Descubrimientos es pot observar una preciosa vista de tota la ciutat: el Tajo a un extrem i Lisboa a l’altra. Una pujada de més de cinquanta metres que permet sentir el vent que sempre bufa al voltant d’un riu. Unes vistes on es poden delimitar els diferents barris, o ciutats petites, que hi ha dintre de la mateixa ciutat. Aquí d’alt, podem descobrir els descobridors, veient la llargària d’aquest riu que els va portar cap a l’Atlàntic.


Conqueridors del món

L’altra forma que han tingut els lisboetes de conquerir el món ha estat amb la EXPO que es va celebrar el 1998. Aquesta celebració va ser “l’excusa” perfecte per a la seva renovació. El Parque das Nações és símptoma de modernitat. La blancor dels seus edificis ressalta damunt la foscor i la brutor que se’ns ha quedat a la retina d’Alfama. Edificis més o menys psicodèlics, semblants a la Ciutat de les Arts de València, van ser creats de la mà de Santiago Calatrava. La EXPO va atorgar a Lisboa fama, reconeixement mundial i va portar una sèrie d’infraestructures que destaquen des de lluny: la Torre Vasco da Gama s’aixeca com la torre més alta de la capital portuguesa, l’oceanogràfic i l’estació de tren d’Orient són algunes de les peces més futurístiques que es van fer.

En aquest mateix lloc i en un punt en què el riu té una gran amplada, el pont Vasco da Gama uneix dues voreres que fins el moment només estaven unides pel pont 25 d’Abril. Aquest és el pont més llarg d’Europa que es perd a l’horitzó, sobretot en dies com el d’avui en què el cel lisboeta segueix enteranyinat. Aquestes infraestructures fan preguntar-te fins on pot arribar l’ésser humà.

Aquesta zona s’ha convertit en el símbol de l’evolució de la ciutat. Amb el centre comercial més gran, han estat milers les persones que han traspassat el seu dia a dia a aquest espai. Les oficines i els bars nous se situen aquí, futur d’una ciutat que no ha d’oblidar d’on ve. La gent aquí és diferent que al barri baix o alt. Aquí és l’autèntica vida de ciutat, la que t’estressa només veure-la des de fora, la que va al seu aire, sense observar, sense mirar..., en definitiva, sense viure.

Alfama, sensacions a flor de pell

Meteorològicament parlant, el dia ens dóna una mica més de treva que quan vam arribar, encara que els núvols baixos no ens abandonen del tot. Avui és el dia en què toca conèixer, per fi, la veritable Lisboa, el barri de Alfama. Així que per conèixer la Lisboa més autèntica, hem de fer el més autèntic: agafar el tramvia número 28 i recórrer la ciutat, gaudint dels seus carrers i els edificis antics. El tramvia de fusta, antic per fora i per dintre, puja els carrers i les costes del centre de la ciutat, amb més pena que glòria però arriba. Alguns cops els edificis sembla que s’interposen en el camí dels rails i de les espurnes que desprèn l’elèctric, però en últim moment es veu un altre carreró per on girar. Igual que no es pot marxar de Lisboa sense visitar Alfama ni menjar bacallà, tampoc és pot marxar sense pujar a un tramvia perquè són més que un mitjà, són una part de l’ànima d’aquesta ciutat que sembla que en algunes parts es nega a avançar. Els tramvies han ancorat el centre de la ciutat i li han donat aquesta fama mundial que té. Perquè el sotragueig no incomoda, sinó que forma part de l’encant d’aquest espai on s’aglutina molta gent, però on passaries hores. Hores amb el sotragueig i amb la mirada perduda per les finestres d’aquests tramvies de fusta que et transporten al segle XIX i que el decorat d’Alfama ajuda a interpretar millor. I no només cal agafar el tramvia per anar a Alfama, sinó que també l’hem d’agafar sense saber on ens portarà, com la vida mateixa. Perquè per Lisboa sempre hi ha llocs que t’entretallen la respiració. 

La Lisboa de l’Alfama, on perdre’s pels carrers sense mirar el mapa, és una de les millors coses que és pot visitar en favor dels sentits, que ho agrairan. Alfama és el barri pobre, per excel·lència, amb carrers estrets i empinats que, la gran majoria, no permeten l’accés als cotxes. Sembla que aquí el temps s’ha aturat, que la modernització no ha arribat, que no estem al segle XXI. Els nens juguen als carrers sense por i la roba segueix estesa a les finestres. Els cossiols amb les flors pengen també dels balcons o de les finestres i les mares surten a cridar els fills des dels mateixos balcons. Ben bé podria ser el retrat d’una ciutat de mar, d’un port on els mariners arribaven després de setmanes a alta mar i buscaven gresca a les tasques. I això no és passat, això existeix encara. Aquest és el barri per excel·lència per trobar els veritables lisboetes, per intentar acostar-se una miqueta més a ells. Tot i parlar llengües diferents, sers veïns ens aporta moltes facilitats a l’hora de parlar.  Els portuguesos entenen més l’espanyol, que no pas els espanyols el portuguès. Però tot i això no hi ha problemes, perquè hi ha llenguatges i temes internacionals i un d’aquests és el futbol. Lisboa, com gairebé totes les grans ciutats, té dos equips importants: l’Sporting o el Benfica. I aquí podem veure que ens uneix alguna cosa més que la història i la geografia amb el nostre veí. Portugal sempre ha criat grans jugadors que després han emigrat al nostre país. Cristiano Ronaldo i Figo són els estendards de l’Sporting  Dos equips rivals com el Barça i l’Espanyol però que comparteixen gent que els agrada conversar. El futbol és tema d’inici de conversar per poder anar més enllà. Però en compte!, s’ha d’anar amb peus de plom per no equivocar-se perquè després no hi ha marxa enrere. Més discrets són ells, preguntant què n’opines de Cristiano Ronaldo per saber per quin equip et decantes tu, si el Madrid o el Barça.

Seguim per Alfama perquè és la veritable Lisboa, aquella que va aconseguir sobreviure al terratrèmol i on es van aposentar els àrabs quan van arribar a la ciutat. Alfama ens ofereix una experiència única pels sentits amb els seus carrers empinats. Lisboa és Alfama i un no pot marxar de la capital portuguesa sense perdre’s, pujar, baixar, caminar per les empinades costes i escales, sense respirar l’ambient antic, sense patir pels desnivells.  Alfama és el barri per excel·lència del fado, dels artistes, dels poetes i dels escriptors. Perquè aquest barri, que s’ha quedat en barri obrer, és dels pocs centres de les ciutat europees que encara és conserva. El barri no té grans edificis arquitectònics que enlluernin per la seva elegància, la seva esplendor. Alfama és bonica per sí mateixa, pel que transmeten els seus carrers i les parets de les cases. Alfama és ella, és única i ho és tot. L’antiguitat ens transporta cap una certa malenconia, un preguntar-nos qui hi viu darrera d’aquestes finestres i portes que no es tanquen mai, que sempre estan obertes, perquè allà no hi ha por. Alfama és pobre, ningú ho pot negar, però quan marxes d’allà ja no ets el mateix. I quan te’n vas de Lisboa te n’adones que tot i ser la part més pobre de la ciutat és la que més t’ha enriquit, la que has gaudit més i, sobretot, la que perdurarà més dintre del teu cap i del teu cor perquè és la que més amara els teus sentits.

Alfama acaba o comença, tot és relatiu, al Mirador das Portas do Sol, considerat el balcó d’Alfama i també, podríem dir-li, el balcó del Tejo. Una vista impressionant dels carrers del barri i del Tejo ens permeten observar des de l’exterior l’ordenació dintre del caos d’aquesta zona d’època medieval. Si ets d’aquells que busques la foto-postal, aquí simplement hauràs de pitjar el teu botó de la càmera, perquè l’escenari és més que perfecte. L’Alfama, a més, és la senyora de la Sé (la Catedral) i del Castelo San Jorge, dues visites obligatòries que ningú s’ha de perdre.  

Lisboa és més

Lisboa és la ciutat perfecte per perdre’s per inclinats i estrets carrers. És arquitectura i art, senzillesa i inspiració. És època de conqueridors i d’àrabs. Lisboa et commou amb el fado i et sap treure unes llàgrimes, no de tristesa sinó de nostàlgia cap a quelcom que no has viscut però que sents dintre teu. Lisboa és gastronòmicament ideal: bacallà, pastissos i vi. Lisboa té set turons que permeten unes vistes impressionants de la ciutat i del riu, el Tajo. Lisboa és tramvia, que aconsegueix penetrar pels carrers més recòndits i impenetrables. Lisboa és ciutat de contrastos, de modernitat i d’antiguitat.


L’arribada a Lisboa és estranya. Amb més pena que glòria l’avió aterra a l’Aeroporto da Portela, gairebé aferrat a la ciutat. Els geners, per norma general, són grisos i Lisboa no vol ser menys. L’eterna capital del país veí ens rep amb els braços oberts, però plena de núvols, pluja i boira que no deixen entreveure la seva bellesa. Tot i això, ja diuen que les primeres impressions no són bones, i Lisboa no és l’excepció que confirma la regla.

Pels illencs com jo, gairebé tots els viatges comencen als aeroports, ja que pocs mitjans tenim per desplaçar-nos més enllà de les Balears. Aquí, tots estem acostumats a aquests aparells que permeten acurtar distàncies i retallar barreres. Lisboa, el meu pròxim destí, mai m’havia cridat l’atenció, però amb el pas de les hores i dels dies, em vaig adonar que havia estat injusta amb ella. Tenia molt més per mostrar-me del que ni jo ni les guies érem capaços de pensar i de transmetre.

Un cop arribat a l’aeroport el mitjà més adient per arribar al centre de la ciutat és el taxi que et permet ja el primer contacte amb els lisboetes. Amables, divertits i enamorats de la seva ciutat. En una conversa amb els estrangers no tarden en sortir les seves passions: el futbol i el fado. Estimen el fado i, fins i tot, alguns dirien que el porten a la sang. El taxista ens explica que els nens a les escoles tenen assignatures on aprenen a cantar fado i tots saben reconèixer Amalia Rodrigues, la seva deessa. Tots en saben i tots s’hi veuen representats en aquelles melodies melancòliques i en aquelles lletres de desamors i tristeses. Entre fados i converses en portuguès – espanyol, arribem al centre de Lisboa, a la Lisboa Baixa.

Lisboa, com gairebé la majoria de ciutats antigues, s’estén al voltant d’un riu, el Tajo i s’enfila per 7 turons que li donen dos trets característics: camins i carrers empinats que costen de pujar, però que alhora et permeten obtenir unes vistes inigualables des dels miradouros que donen al riu. Lisboa és la combinació de tramvia, bacallà i fados, que ens permetran entendre-la i sentir-nos-hi part. Però sobretot, Lisboa és una ciutat que no té res d’envejar a d’altres ciutats antigues d’Europa, com Roma, perquè té un passat gloriós que arriba molts anys enrere. La capital de Portugal és cosmopolita, amb reminiscències imperials i, sobretot colonials.

La Lisboa Baixa, la primera part que conec de la ciutat, és moderna i no segueix els estereotips que tinc dintre del cap perquè és la part menys real i la més actual de Lisboa. És la zona turística, comercial i financera, juntament amb el barri de Chiado. Aquí els carrers estan ben estructurats, són amples, quadriculats i moderns. Això es deu a la reconstrucció d’aquesta part després que la ciutat patís un terratrèmol el 1755. El marqués de Pombal es va posar a l’esquena la ciutat i en va liderar la restauració.

El que més impressiona d’aquesta zona és la Praça do Comércio, una plaça de dimensions desproporcionades i que s’obre al Tejo. Tot i estar en obres des de fa molts anys, l’estàtua central i la seva grandària no deixen indiferents a ningú. D’altra banda, al final de les rues plenes de músics, restaurants, bars i turistes, es troba la Praça do Rossio, una altra immensitat. Però el més curiós és l’elevador de Santa Justa que s’alça majestuosament a camí entre la ciutat baixa i el barri de Chiado. És una mena d’ascensor que uneix la part baixa amb l’alta de la ciutat.

Entre els molts mitjans de transport que té Lisboa (metro, tramvia, autobusos) els elevadors o ascensors són els més curiosos. Construïts en el seu dia per evitar les grans pendents i desnivells que hi ha a la ciutat, actualment s’han convertit en un atractiu turístic. Més de mitja hora de cua per pujar al més important, al de Santa Justa. Tot i això, l’espera és més que encertada per les vistes que proporciona quan es puja. Una imatge de la ciutat, il·luminada si és de nit com és el meu cas, amb el riu Tajo als seus peus, que no es pot deixar de fotografiar.

Les hores de sol a l’hivern són poques i des de l’elevador de Santa Justa ja puc veure com es fa de nit, així que ja arriba l’hora d’omplir l’estómac. Per la zona baixa no hi ha millor lloc que la Rua Portas de Antão, carrer turístic per excel·lència però amb un gran ambient i diversitat de menjars on tots els gustos hi tenen cabuda. Els cambrers esperen a les portes i a les terrasses, cridant l’atenció dels passatgers per a què aquell sigui el restaurant escollit. Tots són molt semblants, però el que si he d’advertir és que quan t’asseus a una taula a Portugal has d’anar en compte amb l’aperitiu que et porten. Una mica més de deu euros et costa el formatge que et posen, però si no te’l menges, tampoc te’l cobren. Tot i això, Lisboa és una ciutat econòmicament barata gastronòmicament parlant.

A dos dies de que em pugui canviar la vida o no. A dos dies que tot sigui una merda, i perdó per l'expressió, o que sigui la persona més feliç. Praga, Lodz o Utrecht. O Barcelona un any més. Qui sap!

El temps, sempre el temps

I aquí estem, recuperant el que un dia va ser un projecte i es va convertir en res per culpa del temps. Sempre vaig criticar la falta de temps, però ara me n'adono del què és en realitat no tenir temps. Però ho intentarem.