Alfama, sensacions a flor de pell

Meteorològicament parlant, el dia ens dóna una mica més de treva que quan vam arribar, encara que els núvols baixos no ens abandonen del tot. Avui és el dia en què toca conèixer, per fi, la veritable Lisboa, el barri de Alfama. Així que per conèixer la Lisboa més autèntica, hem de fer el més autèntic: agafar el tramvia número 28 i recórrer la ciutat, gaudint dels seus carrers i els edificis antics. El tramvia de fusta, antic per fora i per dintre, puja els carrers i les costes del centre de la ciutat, amb més pena que glòria però arriba. Alguns cops els edificis sembla que s’interposen en el camí dels rails i de les espurnes que desprèn l’elèctric, però en últim moment es veu un altre carreró per on girar. Igual que no es pot marxar de Lisboa sense visitar Alfama ni menjar bacallà, tampoc és pot marxar sense pujar a un tramvia perquè són més que un mitjà, són una part de l’ànima d’aquesta ciutat que sembla que en algunes parts es nega a avançar. Els tramvies han ancorat el centre de la ciutat i li han donat aquesta fama mundial que té. Perquè el sotragueig no incomoda, sinó que forma part de l’encant d’aquest espai on s’aglutina molta gent, però on passaries hores. Hores amb el sotragueig i amb la mirada perduda per les finestres d’aquests tramvies de fusta que et transporten al segle XIX i que el decorat d’Alfama ajuda a interpretar millor. I no només cal agafar el tramvia per anar a Alfama, sinó que també l’hem d’agafar sense saber on ens portarà, com la vida mateixa. Perquè per Lisboa sempre hi ha llocs que t’entretallen la respiració. 

La Lisboa de l’Alfama, on perdre’s pels carrers sense mirar el mapa, és una de les millors coses que és pot visitar en favor dels sentits, que ho agrairan. Alfama és el barri pobre, per excel·lència, amb carrers estrets i empinats que, la gran majoria, no permeten l’accés als cotxes. Sembla que aquí el temps s’ha aturat, que la modernització no ha arribat, que no estem al segle XXI. Els nens juguen als carrers sense por i la roba segueix estesa a les finestres. Els cossiols amb les flors pengen també dels balcons o de les finestres i les mares surten a cridar els fills des dels mateixos balcons. Ben bé podria ser el retrat d’una ciutat de mar, d’un port on els mariners arribaven després de setmanes a alta mar i buscaven gresca a les tasques. I això no és passat, això existeix encara. Aquest és el barri per excel·lència per trobar els veritables lisboetes, per intentar acostar-se una miqueta més a ells. Tot i parlar llengües diferents, sers veïns ens aporta moltes facilitats a l’hora de parlar.  Els portuguesos entenen més l’espanyol, que no pas els espanyols el portuguès. Però tot i això no hi ha problemes, perquè hi ha llenguatges i temes internacionals i un d’aquests és el futbol. Lisboa, com gairebé totes les grans ciutats, té dos equips importants: l’Sporting o el Benfica. I aquí podem veure que ens uneix alguna cosa més que la història i la geografia amb el nostre veí. Portugal sempre ha criat grans jugadors que després han emigrat al nostre país. Cristiano Ronaldo i Figo són els estendards de l’Sporting  Dos equips rivals com el Barça i l’Espanyol però que comparteixen gent que els agrada conversar. El futbol és tema d’inici de conversar per poder anar més enllà. Però en compte!, s’ha d’anar amb peus de plom per no equivocar-se perquè després no hi ha marxa enrere. Més discrets són ells, preguntant què n’opines de Cristiano Ronaldo per saber per quin equip et decantes tu, si el Madrid o el Barça.

Seguim per Alfama perquè és la veritable Lisboa, aquella que va aconseguir sobreviure al terratrèmol i on es van aposentar els àrabs quan van arribar a la ciutat. Alfama ens ofereix una experiència única pels sentits amb els seus carrers empinats. Lisboa és Alfama i un no pot marxar de la capital portuguesa sense perdre’s, pujar, baixar, caminar per les empinades costes i escales, sense respirar l’ambient antic, sense patir pels desnivells.  Alfama és el barri per excel·lència del fado, dels artistes, dels poetes i dels escriptors. Perquè aquest barri, que s’ha quedat en barri obrer, és dels pocs centres de les ciutat europees que encara és conserva. El barri no té grans edificis arquitectònics que enlluernin per la seva elegància, la seva esplendor. Alfama és bonica per sí mateixa, pel que transmeten els seus carrers i les parets de les cases. Alfama és ella, és única i ho és tot. L’antiguitat ens transporta cap una certa malenconia, un preguntar-nos qui hi viu darrera d’aquestes finestres i portes que no es tanquen mai, que sempre estan obertes, perquè allà no hi ha por. Alfama és pobre, ningú ho pot negar, però quan marxes d’allà ja no ets el mateix. I quan te’n vas de Lisboa te n’adones que tot i ser la part més pobre de la ciutat és la que més t’ha enriquit, la que has gaudit més i, sobretot, la que perdurarà més dintre del teu cap i del teu cor perquè és la que més amara els teus sentits.

Alfama acaba o comença, tot és relatiu, al Mirador das Portas do Sol, considerat el balcó d’Alfama i també, podríem dir-li, el balcó del Tejo. Una vista impressionant dels carrers del barri i del Tejo ens permeten observar des de l’exterior l’ordenació dintre del caos d’aquesta zona d’època medieval. Si ets d’aquells que busques la foto-postal, aquí simplement hauràs de pitjar el teu botó de la càmera, perquè l’escenari és més que perfecte. L’Alfama, a més, és la senyora de la Sé (la Catedral) i del Castelo San Jorge, dues visites obligatòries que ningú s’ha de perdre.