Lisboa és més

Lisboa és la ciutat perfecte per perdre’s per inclinats i estrets carrers. És arquitectura i art, senzillesa i inspiració. És època de conqueridors i d’àrabs. Lisboa et commou amb el fado i et sap treure unes llàgrimes, no de tristesa sinó de nostàlgia cap a quelcom que no has viscut però que sents dintre teu. Lisboa és gastronòmicament ideal: bacallà, pastissos i vi. Lisboa té set turons que permeten unes vistes impressionants de la ciutat i del riu, el Tajo. Lisboa és tramvia, que aconsegueix penetrar pels carrers més recòndits i impenetrables. Lisboa és ciutat de contrastos, de modernitat i d’antiguitat.


L’arribada a Lisboa és estranya. Amb més pena que glòria l’avió aterra a l’Aeroporto da Portela, gairebé aferrat a la ciutat. Els geners, per norma general, són grisos i Lisboa no vol ser menys. L’eterna capital del país veí ens rep amb els braços oberts, però plena de núvols, pluja i boira que no deixen entreveure la seva bellesa. Tot i això, ja diuen que les primeres impressions no són bones, i Lisboa no és l’excepció que confirma la regla.

Pels illencs com jo, gairebé tots els viatges comencen als aeroports, ja que pocs mitjans tenim per desplaçar-nos més enllà de les Balears. Aquí, tots estem acostumats a aquests aparells que permeten acurtar distàncies i retallar barreres. Lisboa, el meu pròxim destí, mai m’havia cridat l’atenció, però amb el pas de les hores i dels dies, em vaig adonar que havia estat injusta amb ella. Tenia molt més per mostrar-me del que ni jo ni les guies érem capaços de pensar i de transmetre.

Un cop arribat a l’aeroport el mitjà més adient per arribar al centre de la ciutat és el taxi que et permet ja el primer contacte amb els lisboetes. Amables, divertits i enamorats de la seva ciutat. En una conversa amb els estrangers no tarden en sortir les seves passions: el futbol i el fado. Estimen el fado i, fins i tot, alguns dirien que el porten a la sang. El taxista ens explica que els nens a les escoles tenen assignatures on aprenen a cantar fado i tots saben reconèixer Amalia Rodrigues, la seva deessa. Tots en saben i tots s’hi veuen representats en aquelles melodies melancòliques i en aquelles lletres de desamors i tristeses. Entre fados i converses en portuguès – espanyol, arribem al centre de Lisboa, a la Lisboa Baixa.

Lisboa, com gairebé la majoria de ciutats antigues, s’estén al voltant d’un riu, el Tajo i s’enfila per 7 turons que li donen dos trets característics: camins i carrers empinats que costen de pujar, però que alhora et permeten obtenir unes vistes inigualables des dels miradouros que donen al riu. Lisboa és la combinació de tramvia, bacallà i fados, que ens permetran entendre-la i sentir-nos-hi part. Però sobretot, Lisboa és una ciutat que no té res d’envejar a d’altres ciutats antigues d’Europa, com Roma, perquè té un passat gloriós que arriba molts anys enrere. La capital de Portugal és cosmopolita, amb reminiscències imperials i, sobretot colonials.

La Lisboa Baixa, la primera part que conec de la ciutat, és moderna i no segueix els estereotips que tinc dintre del cap perquè és la part menys real i la més actual de Lisboa. És la zona turística, comercial i financera, juntament amb el barri de Chiado. Aquí els carrers estan ben estructurats, són amples, quadriculats i moderns. Això es deu a la reconstrucció d’aquesta part després que la ciutat patís un terratrèmol el 1755. El marqués de Pombal es va posar a l’esquena la ciutat i en va liderar la restauració.

El que més impressiona d’aquesta zona és la Praça do Comércio, una plaça de dimensions desproporcionades i que s’obre al Tejo. Tot i estar en obres des de fa molts anys, l’estàtua central i la seva grandària no deixen indiferents a ningú. D’altra banda, al final de les rues plenes de músics, restaurants, bars i turistes, es troba la Praça do Rossio, una altra immensitat. Però el més curiós és l’elevador de Santa Justa que s’alça majestuosament a camí entre la ciutat baixa i el barri de Chiado. És una mena d’ascensor que uneix la part baixa amb l’alta de la ciutat.

Entre els molts mitjans de transport que té Lisboa (metro, tramvia, autobusos) els elevadors o ascensors són els més curiosos. Construïts en el seu dia per evitar les grans pendents i desnivells que hi ha a la ciutat, actualment s’han convertit en un atractiu turístic. Més de mitja hora de cua per pujar al més important, al de Santa Justa. Tot i això, l’espera és més que encertada per les vistes que proporciona quan es puja. Una imatge de la ciutat, il·luminada si és de nit com és el meu cas, amb el riu Tajo als seus peus, que no es pot deixar de fotografiar.

Les hores de sol a l’hivern són poques i des de l’elevador de Santa Justa ja puc veure com es fa de nit, així que ja arriba l’hora d’omplir l’estómac. Per la zona baixa no hi ha millor lloc que la Rua Portas de Antão, carrer turístic per excel·lència però amb un gran ambient i diversitat de menjars on tots els gustos hi tenen cabuda. Els cambrers esperen a les portes i a les terrasses, cridant l’atenció dels passatgers per a què aquell sigui el restaurant escollit. Tots són molt semblants, però el que si he d’advertir és que quan t’asseus a una taula a Portugal has d’anar en compte amb l’aperitiu que et porten. Una mica més de deu euros et costa el formatge que et posen, però si no te’l menges, tampoc te’l cobren. Tot i això, Lisboa és una ciutat econòmicament barata gastronòmicament parlant.